Reprodueixo íntegrament la Crònica del Santos, que no té desperdici. Com sempre, el millor la companyia, m'ho vaig passar teta. Molt bé cronista...
espurnes d'aigua que havien tacat el parabrises del cotxe tot just arribant a Vallcarca, mentre estàvem aturats a la carretera a causa d'un accident. No era gaire cosa, però ja se sap: "antes de llover, chispea".De seguida apareix en Toni, un company de Tarragona que sortia amb nosaltres per primera (potser darrera) vegada. L'esperaven a dinar a casa, i li vam dir, tranquil, que només són 40 kms, a les 13:00, segur que ja hem acabat...
Després arriba la furgo del Equipo A, amb la Paneque, el seu maromo (Rafa), i el Lacueva. Mentre acabem de preparar-nos, es completa l'elenc de participants amb la presència del trio patrocinats per la Renfe, que ja venien escalfant des de l'estació de Castelldefels. Es tractava del Chapa, l'Antonio i el Néstor.
Eren les 9:40 i només faltava el Jaume de la Xènia, però considerem que, per l'hora que era, volia dir que no vindria, així que vam emprendre la marxa en una forta pujada, per entrar en calor. El dia s'anava aguantant, encara que de vegades plovisquejava molt suaument. Els primers quilòmetres són en constant ascens, dur quant a les pendents (12-14%) però amb el terreny perfectament ciclable. Aviat passem per una masia amb una ermita al costat, on ens aturem per fer-nos una foto. El lloc estava ple de gats. Hi ha qui diu que es tracta d'una granja de cria per a un restaurant xinès de Castelldefels, però no crec que sigui així. El terra argilós i les abundants pluges dels darrers dies havien deixat alguns camins plens de tolls d'aigua de fondària desconeguda. Un d'ells va voler-lo explorar el Rafa Phelps. Déu n'hi do, quina remullada! Va haver de sortir del bassal fent braça.
Abans d'això havíem anat a veure les evolucions de la construcció de la mansió del Chapa, a la que li queden només alguns darrers retocs... Després vam estar al temple budista del Garraf, on vam prendre algunes begudes calentes. En un lloc tan espiritual i que convida al recolliment, l'ànima es reconforta i s'imbueix d'un clima místic de pau i harmonia amb l'entorn. Només dir que les persones es transformen. Per exemple, la Paneque passà a ser la Paniker. Un menjador ombrívol i el "Concierto de Aranjuez" estil hinduista, acullen els esforçats ciclistes per calmar la seva set i gana a base de xocolates a la tassa, cafès, tes chai, té "jazmin" i paneques (vull dir, pan cakes). Sense adonar-nos, se'ns passen 3 quarts d'hora, així que abandonem el temple, no sense abans passar per caixa, que són budistes, però no tontos. Es veu que el budisme garrafenc no segueix molt els preceptes del vot de pobresa, i la clatellada escura les nostres minses reserves monetàries.
Amb tot això, només dúiem 12 miserables quilòmetres. Ens endinsem més en el Parc del Garraf i anem albirant un paisatge més verd, amb vinyes i algun bosquet de pins. Poc a poc anem alternant fortes pujades amb baixades per les típiques trialeres de pedres de la zona, amb l'agreujant de la humitat, que les feia molt més lliscants del que és habitual. És aquell tipus de terreny que no permet treure grans mitjanes de velocitat, doncs les pujades són molt lentes i les baixades igual. El temps se'ns va tirant a sobre i els quilòmetres no passen. En Néstor comença a tenir problemes amb els genolls, però aguanta com un jabato.
El Toni de Tarragona va paint la bronca que li caurà. Havia d'anar a dinar a casa de la sogra. "No hay mal que por bien no venga".
Al final, arribem a l'aparcament cap a les 15:30 havent fet 44 kms i 1.130 metres de desnivell positiu acumulat, i "cada mochuelo, a su olivo".
Vaig disfrutar, però continuo pensant que és una zona desagraïda per anar en bici, pel paisatge i per les pistes. No hi ha manera d'agafar un ritme de creuer. Ara em toca fer bici de carretera.
Salut
Santos "
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Expresa't