.jpg)
.jpg)
La primera idea era fer els dos dies de muntanya, perque ens servis d'entrenament pel la setmana següent, però davant la proposta del Toni al Barranc del riu LLec, era molt difícil negar-se, així que decidim fer-ho tot.
Arribem a una hora molt bona a Prades, i a les 9 ja esten fent l'aproximació el Toni, el Dani, un col.lega d'aquests, el Rafa i jo. L'entorn de moment, fantàstic, amb la silueta del Pirineu oriental que ens fa d'escenari, i el Canigó com a principal protagonista, sempre en territori francès.A l'inici del barranc, ja trobem a un noi estirat a terra amb el colze trencant i tiritant de fred. Al cap de 20 minuts , veiem l'helicòpter i el descuelgue del rescatador: quin bon rotllo no !!! però no era un barranc fàcil !! L'he disfrutat molt, gràcies a la paciència i experiència dels dos companys que l'han fet tropecientas vegades, coneixen tots els raconets. El més impresionant, la lanzadera, un tobogan amb un final en suspens, on surts disparat i tens la sensació d'estar volant per anar a caure a una bassa d'aigua. Ke kabrons, sobretot Àngels , no tanquis els ulls, el crit va ser monumental al sortir de l'aigua , no m'ho esperava. Acabem sense incidents , i busquem algun lloc per omplir l'estómag, la única opció és un doner, però ja ens va bé. Cap a Andorra...
.jpg)
.jpg)
El diumenge, amb el Rafa ja aparcats a la Vall d'Incles, iniciem l'ascenció cap a l'Escobes per una preciosa i poc coneguda vall que ens mena als llacs de Juclar, espectacle asegurat, el llac més gran d'Andorra. Desprès ens espera pujada al coll d'Alba, i un travessa perdedora fins al coll entre el pic de Noè i l'Escobes ja al peu de la canal que ens menarà a la cresta sense dificultatls i cim, on trobem algún pas poc difícil de I+ -II: cal fer ús de les quatre grapes. Vistes precioses, és un cim que val la pena, amb els seus 2.781m resulta molt estètic i reconfortant. Andorra sempre ens depara raconets encantadors.
Arribem a una hora molt bona a Prades, i a les 9 ja esten fent l'aproximació el Toni, el Dani, un col.lega d'aquests, el Rafa i jo. L'entorn de moment, fantàstic, amb la silueta del Pirineu oriental que ens fa d'escenari, i el Canigó com a principal protagonista, sempre en territori francès.A l'inici del barranc, ja trobem a un noi estirat a terra amb el colze trencant i tiritant de fred. Al cap de 20 minuts , veiem l'helicòpter i el descuelgue del rescatador: quin bon rotllo no !!! però no era un barranc fàcil !! L'he disfrutat molt, gràcies a la paciència i experiència dels dos companys que l'han fet tropecientas vegades, coneixen tots els raconets. El més impresionant, la lanzadera, un tobogan amb un final en suspens, on surts disparat i tens la sensació d'estar volant per anar a caure a una bassa d'aigua. Ke kabrons, sobretot Àngels , no tanquis els ulls, el crit va ser monumental al sortir de l'aigua , no m'ho esperava. Acabem sense incidents , i busquem algun lloc per omplir l'estómag, la única opció és un doner, però ja ens va bé. Cap a Andorra...
.jpg)
.jpg)
El diumenge, amb el Rafa ja aparcats a la Vall d'Incles, iniciem l'ascenció cap a l'Escobes per una preciosa i poc coneguda vall que ens mena als llacs de Juclar, espectacle asegurat, el llac més gran d'Andorra. Desprès ens espera pujada al coll d'Alba, i un travessa perdedora fins al coll entre el pic de Noè i l'Escobes ja al peu de la canal que ens menarà a la cresta sense dificultatls i cim, on trobem algún pas poc difícil de I+ -II: cal fer ús de les quatre grapes. Vistes precioses, és un cim que val la pena, amb els seus 2.781m resulta molt estètic i reconfortant. Andorra sempre ens depara raconets encantadors.
